Sempre hi ha quelcom
que ens manca
o ens complementa.
El silenci dels altres
amb la meva mirada.
Els versos que escric
amb els que cremo.
Les paraules
que no dic amb els petons
sempre perduts.
I tot neix petit, molt petit.
Com la gota perduda
d’un cel distant.
Com una terra assedegada
que les rep una a una.
I així amb la paciència
de la natura tot té un temps
per créixer i morir.
Guardo entre les fulles
dels meus poemes,
la darrera flor
que em vas donar.
https://encadaversquehasentes.blogspot.com/2024/04/la-ginesta-altra-vegada.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada