El pes de la foscor esgota el meu cos,
la nit em fa pagar amb temors i silencis,
l’agosarament de tot el dia
i ara vol cobrar-se el preu
per la meva impertinència.
La nit no diu res fins
i tots els seus sons ara callen
per fer-me més feixuc el pes sobre meu.
La vista cansada de mirar tot el dia
em demana descans,
si tant sols el llibre que fins i tot
tinc a la tauleta m’obre l’esperança
de recuperació amb la seva lectura estimada.
Qui sap si... amb els signes d’algunes lletres
que surten d’entre els dits
pugui reposar per uns moments
la meva ànima turmentada.
El pes de la paraula
cansa encara més el meu cos
i sense voler trencar
l’encanteri del moment, comença el repòs.
Qui sap si...
ResponElimina