El bes perdut
que ens havíem fet,
l’havia encantat
i no la deixava moure del lloc.
Com en el darrer conte
que ens contàvem,
ella era la meva princesa
i esperava un nou bes
per trencar l’encanteri.
Si algú em veia fent-li el petó
no sabria que dir-li,
ni que explicar
si no funcionava de nou.
M’apropà lentament,
deixà els meus llavis
sobre els seus de cartró pedra
pintats amb un rosa tendre.
I amb tota la passió
que duia damunt la besà de nou.
Tancà els ulls,
esperant un nou miracle.
Aquest bes m’ha semblat etern!
Em confessà.
Jo, esclatant d’alegria
la baix prémer
entre els meus braços
i dins meu vaig pregar:
No em deixis mai més!
https://elraconetdesalluna.blogspot.com/2024/02/revenja.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada