dimarts, 9 de gener del 2024

Hi havia al carrer un estanc

 

Hi havia al carrer un estanc,

el portaven dues germanes molt velles,

si hi entràvem a comprar qualsevol de les llepolies

que ens agradaven aleshores,

era com fer-ho a la cova

dels quaranta lladres.

D’entrada la botiga enorme

i fosca tenia a la dreta els prestatges 

on estaven alineades les capses de tabac

i els seus derivats.

A l’esquerra i al fons

hi havia un immens catàleg

de nines i joguines

de l’època d’abans de la guerra

i d’una postguerra tant fosca com l’habitació,

dues bombetes,

una damunt el taulell a prop de la caixa

i l’altra en mig de l’habitació

que just et deixava veure la resta de l’habitació.

Era com entrar en una caixa forta,

on el tresor era cadascuna de les peces

que veiem amb prou feines.

Quan qualsevol dels avis del carrer

ens manava per anar a comprar picadura,

nosaltres en la nostra innocència

ens barallàvem per gaudir de nou

d’aquell museu de joguines.

Embadalits, mentre un comprava

i pagava el encàrrec de l’avi de torn,

la resta fèiem el nostre passeig

per les entranyes de la botiga,

sota l’estreta vigilància de l’altra germana,

que ens temia com si fóssim lladres consumats,

nosaltres gairebé bavejant

de l’emoció que sempre teníem

quan ens movíem per allí.

En mig del carrer quedava sola la pilota

o les armes dels nostres jocs,

però per dins de la botiga navegaven amb nosaltres

les imatges dels nostres somnis més profunds.

Una època daurada,

una infantesa entre feliç i trencada,

una de les parts més bonica

d’aquella infantesa perduda,

la colla la vàrem viure

entre les parets d’aquella botiga.

L’estanc del poble.

 

https://elraconetdesalluna.blogspot.com/2024/01/veus.html 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada