S’enceta un camí nou,
es deixo mirant-me les espatlles,
en un adéu
que sembla ser per sempre.
Duc la por agafada al coll
com la bufanda
que em dóna el teu silenci,
com el jersei que vol tapar-me
de la fred del teu mirar.
Un camí nou,
fosc i solitari
amb pedres que apartar
i records que feriran.
Por de perdre aquells ahir
que eren vida,
por de perdre els pensaments
que ens unien.
Por de deixar enrere el tacte de la pell,
no recordar els traços de la cara,
la finor dels teus cabells.
Por de no sentir de nou aquella veu
que mols cops va dir-me tant fluixet,
t’estimo que només la sentia el meu cor.
Por de veure el passat trencat
en pedaços infinits, estels
que han caigut entre la pols del camí.
Por de perdre el que sóc,
perquè sense tu poc em queda
per voler seguir endavant.
Por de no tenir-te a la vora...
Por de no tenir-te...
Por de no...
Por...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada