Entra del mar pel balcó
la mirada de la lluna
i va creixent fins arribar
a la vora del cos
que m’acompanya.
La fresca de la nit
ens xucla l’escalfor del cos,
mentre la lluna
li comença a pintar el rostre
com un vellut blanquinós
fora de temporada.
En el seu viatge,
la lluna em descobreix de nou
els cantons del seu rostre
i com si ho hagués oblidat
en algun moment,
començo a ratificar
el perquè del meu amor,
d’aquella estimació
que va creixent des de l’instant,
des del primer instant.
Mirant-la mentre dorm,
sé que respiraré
sempre del seu alè.
https://elraconetdesalluna.blogspot.com/2023/12/rescatats-xv.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada