Galopa de nou el cor en rebre

 

Galopa de nou el cor en rebre

el teu breu missatge.

Perdut entre la boira de l’oblit

dels darrers temps,

em creia perdut per sempre.

Des de l’escalfor de fills i nets,

de l’embriagador ambient

d’aquets dies de Nadal,

tens un moment per a mi

i trenques el silenci

al que m’has sotmès.

Ploren els ulls la fredor

del després.

Es queixa mut el cor

l’absència dels teus mots.

Em manca deixar en galtes i llavis

un bes de perdó,

un acaronar la cara estimada,

notar l’escalfor dels teus dits

que em manquen cada nit.

Sóc el pària perdut

que ja només pot somiar estimar-te

des de lluny

o com un efímer esperit

visitar-te a distància,

com una ombra entre les ombres

que t’envolten en un hivern

que torna a ser fred.

Tornaré a la rutina d’haver-te

d’estimar d’amagat del propi cor,

esmunyint-me de la ment

que m’obliga a recordar

que ja no sóc res per a tu,

escriure mots al vent sabent

que mai arribaran als teus ulls.

Deixant volar petons i pensaments

com els únics regals

que et puc oferir en uns Nadals

que com sempre

estaré absent del teu cap,

molt lluny de les teves mans,

sense rebre l’alè de consol

que em podria reviure

en aquesta soledat

a que m’has castigat.

Aquest escrit,

com un crit desesperat

no pararà a mans del foc,

aquest es perdrà en la fredor

d’un missatge sense repòs,

sense resposta.

Tornaré a la callada espera

d’una tardor que es fa hivern,

sabent que mai m’arribarà

la primavera dels teus ulls,

ni em floriran mai més

les teves mirades,

aquelles amb que abans

en feia poms.

No vull plorar més

per aquesta absència penal,

però el cor ja no em fa cas

i no vol deixar de plorar,

com ell, jo  tampoc et vull oblidar

tot i ser com un pardal

que cada cop que vola

s’estavella contra el vidre

del teu silenci,

contra el gel brillant del teu cor.

Mata’m ja i no deixis

que ho faci el meu cor.