Vull baixar la persiana, estic cansat

 

Vull baixar la persiana, estic cansat,

a hores d’ara la llum ja no em molesta,

que la nit es va teixint

i el dia es desfila poc a poc

deixant escampats els colors

entre els cortinatges del finestral ara fosc.

Passen lentes les hores del dia

i les de la nit es fan eternes,

mentre miro caure les motes minúscules

de pols relliscant per entre l’aire

que separa el sostre

de les parpelles obertes,

acaparant també els sons

d’unes hores silents,

d’uns instants enganxats

amb argamassa l’un a l’altre

per fer-se gairebé eterns a la meva vora.

Només em queda el record

de les olors per reviure dins meu

ahirs caducs i caducats,

aquelles olors a vins negres

de fragàncies vitals

i d’humitats a les parets.

L’olor inoblidable de la pell neta

amb gotes de perfum

enrarint els narius poc entrenats.

Com si fos una altra tardor

a l’abast dels dits hi ha moments

que sent barallar-se les fulles

caient contra les fulles de la persiana

i les arrugues de la paret,

així de forta és l’audició

de la meva sordesa.

No se que enyor més el meu cos,

si el temps de poder viure fora de les parets

o restar a l’abast dels meus somnis perduts

rere les finestres tancades

esperant les nits eternes

que m’ensenyen poc a poc

com serà després de la mort.

 

http://rcanovalls.blogspot.com/2023/11/el-poema-del-mes-cambra-de-tardor.html