Amb la porta closa,
treu l’heura les fulles
per les finestres,
mirant el balcó tan sol,
esperant
amb els portalons entreoberts
que l’aire passi i li faci companyia.
Elles, les heures abraçades
xipollegen amb l’herba del terra,
miren el cel i es pregunten si plourà.
De fet tant els hi fa, no hi ha teulada.
Les pedres pensen, si poden pensar,
que elles al menys
al vent no el deixaran passar.
Qui em veu i qui m’ha vist,
si et poguessin contar,
aquelles tardes d’abans,
i el fanal com remugant
va deien sota veu
i de les nits que me’n dieu?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada