He anat plantant pedres al meu voltant per allunyar-me
d’un mon que no em creia, d’un que no volia al meu costat.
Vaig fer finestres petites per poder respirar i veure el sol entrar
i marxar del meu lloc secret, del meu lloc amagat.
Allí esperava que entrés pel petit forat la força de les paraules,
el misteri dels meus silencis, el misteri de les nits callades.
Cada paraula un tresor cada tresor rellegit fins l’infinit,
un infinit enganyós perquè també el meu infinit s’acaba hora a hora.
Esperaré cada matí per respirar la fresca naixent de l’albada,
la rosada que s’enganxa per les pedres velles com jo.
Com aquells matins que em feien somiar amb la vista clara
dels que em veien fer créixer els mura de pedra amb petites finestres,
però sense porta per escapar del futur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada