Des de l’ombra miro
mig endormiscat
el fruir del dia
i la creixent foscor.
Fresc d’ànima i de cos
després d’un bany reparador,
em colpegen paraules i mots
llençats des de la foscor.
Pau, em demana el cos.
Pau, em demana l’ànima.
Pau que jo no disposo.
Així em queda,
el meu lloc amagat
vora l’aigua quieta,
sota els arbres
de fulles gandules,
només les ombres caminen
per venir-me a veure,
cercant-me
en els meus pesars.
https://carmerosanas2.blogspot.com/2023/10/la-muga-albanya.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada