Tenia el cap en un clarobscur difós

 

Tenia el cap en un clarobscur difós,

i la informació ho era tot menys clara i convincent.

L’espuma de la mar era un pixelat  de blancs i negres,

de ceros i uns que ho desdibuixaven tot mes enllà

del perímetre  cranial.

El gerro que era la seva vida, en la darrera entonyinada,

s’havia asclat en pedaços tant petits

que ara oferia la possibilitat de fer ferides físiques

a més de les internes,

caient tota la vida esmicolada a la sorra tova de la platja molla.

Com ho podria parlar,

com ho podrà vèncer sense fer el tall més gran,

la tisana tenia gotes de paciència,

d’oblit, moltes d fortalesa.

Gotes de mirar-se a la cara i deixar caure les llàgrimes,

per regar l’esperança d’un nou camí,

millor, sols, cercant l’ajut necessari,

sense repetir errors comesos o a punt de fer-ho.

Lluitar per les onades que venen

i per les onades que marxen, si et tomben,

s’allarga de nou la mà i de nou es lleva.

Mirant de fit a  fit la mar que ve de cara,

vigilant els trossos de la vida trencada als peus.

Res els separa, la por es va vencent,

s’assequen les llàgrimes perdudes, en naixeran de noves

que rentaran el cor ferit.

 

https://elraconetdesalluna.blogspot.com/2023/07/sequeles.html