He lluitat contra les onades

 

FORTUNA IMPERATRIX MUNDI 25. O Fortuna   O Fortuna, velut Luna statu variabilis, semper crescis aut decrescis; vita detestabilis nunc obdurat et tunc curat ludo mentis aciem, egestatem, potestatem dissolvit ut glaciem. Sors immanis et inanis, rota tu volubilis, status malus, vana salus semper dissolubilis, obumbrata et velata michi quoque niteris; nunc per ludum dorsum nudum fero tui sceleris. Sors salutis et virtutis michi nunc contraria, est affectus et defectus semper in angaria. Hac in hora sine mora corde pulsum tangite; quod per sortem sternit fortem, mecum omnes plangite!

FORTUNA, EMPERADRIU DEL MÓN 25. O, Fortuna   O, Fortuna, com la lluna, de condició variable, sempre creixes o decreixes! La detestable vida primer atordeix i després estimula, com a joc, l’agudesa de la ment. La pobresa i el poder els dissol com el gel. Sort cruel i inútil, tu ets una roda voluble de condició dolenta; vana salut, sempre dissoluble, coberta d’ombres i velada brilles també per a mi; ara, pel joc de la teua maldat, porte l’esquena nua. La sort de la salut i de la virtut ara m’és contrària; els afectes i les mancances vénen sempre com a cosa imposada1. En aquesta hora, sense demora, impulseu els batecs del cor, el qual, per atzar, fa caure el fort; ploreu tots amb mi!

He lluitat contra les onades de la teva voluntat, contra les marees de la lluna en cada una de les estacions. Ha estat una lluita pacient i silent per la qual he pagat un alt preu, el cor trencat i la vida lliscant entre rieres seques i obagoses. He vist matinades fredes esperant un proper estiu més afalagador. He vist tardors on cada un dels somnis, eren fulles caigudes fent-te de catifa en un bosc caducifoli de sentiments vençuts. He vist primaveres florint esperances que després es marcien per la manca d’un reg constant dels teus mots, de les líquides carícies i dels petons que m’adobaven el cor. He vist passar els anys a l’influx llunyà del teu cor de lluna, però tot i així, mai t’he deixat d’estimar. Oh! Fortuna que rodes i em deixes sota. Vull de nou cavalcar al teu costat, sense demorà, acabant els batecs del cor, patètic en el meu lluitar, qui sap si heroic en la caiguda. Deixeu al menys regalimar quatre llàgrimes finals per mi!