dijous, 25 de maig del 2023

He lluitat contra les onades

 


FORTUNA IMPERATRIX MUNDI

25. O Fortuna

 

O Fortuna,

velut Luna

statu variabilis,

semper crescis

aut decrescis;

vita detestabilis

nunc obdurat

et tunc curat

ludo mentis aciem,

egestatem,

potestatem

dissolvit ut glaciem.

Sors immanis

et inanis,

rota tu volubilis,

status malus,

vana salus

semper dissolubilis,

obumbrata

et velata

michi quoque niteris;

nunc per ludum

dorsum nudum

fero tui sceleris.

Sors salutis

et virtutis

michi nunc contraria,

est affectus

et defectus

semper in angaria.

Hac in hora

sine mora

corde pulsum tangite;

quod per sortem

sternit fortem,

mecum omnes plangite!

 

FORTUNA, EMPERADRIU DEL MÓN

25. O, Fortuna

 

O, Fortuna,

com la lluna,

de condició variable,

sempre creixes

o decreixes!

La detestable vida

primer atordeix

i després estimula,

com a joc, l’agudesa de la ment.

La pobresa i

el poder

els dissol com el gel.

Sort cruel

i inútil,

tu ets una roda voluble

de condició dolenta;

vana salut,

sempre dissoluble,

coberta d’ombres

i velada

brilles també per a mi;

ara, pel joc

de la teua maldat,

porte l’esquena nua.

La sort de la salut

i de la virtut

ara m’és contrària;

els afectes

i les mancances

vénen sempre com a cosa imposada1.

En aquesta hora,

sense demora,

impulseu els batecs del cor,

el qual, per atzar,

fa caure el fort;

ploreu tots amb mi!

 

 

He lluitat contra les onades

de la teva voluntat,

contra les marees

de la lluna en cada una

de les estacions.

Ha estat una lluita pacient i silent

per la qual he pagat un alt preu,

el cor trencat i la vida lliscant

entre rieres seques i obagoses.

He vist matinades fredes esperant

un proper estiu més afalagador.

He vist tardors on cada un dels somnis,

eren fulles caigudes fent-te de catifa

en un bosc caducifoli de sentiments vençuts.

He vist primaveres florint esperances

que després es marcien

per la manca d’un reg constant dels teus mots,

de les líquides carícies i dels petons

que m’adobaven el cor.

He vist passar els anys

a l’influx llunyà del teu cor de lluna,

però tot i així, mai t’he deixat d’estimar.

Oh! Fortuna que rodes i em deixes sota.

Vull de nou cavalcar al teu costat,

sense demorà,

acabant els batecs del cor,

patètic en el meu lluitar,

qui sap si heroic en la caiguda.

Deixeu al menys regalimar

quatre llàgrimes finals per mi!

 

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada