Em dius que ets lluny,
absent,
i a cops, també distant.
Em regales els silencis
i em fas desitjar
uns petons que mai arriben.
Et guardes el cos lluny
de la punta dels dits
i de vegades
també de les mirades.
Somrius quan promets
i quan em negués les promeses
et desitjo en el si absent
i amb el no que fereix,
cavalca l’ànima malalta
d’un amor llunyà
vers la boira del no res
i és troba solitària
lluitant a l’entrada
del bosc d’espines,
ple de roses de tots colors
que em recorden
la fragància
de la persona estimada.
Ferit i abandonat
no se si retornar
al meu casal
o seguir el camí
del desterrament
al que em condemna
el teu silenci.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada