L’estiu ja deixa la seva empremta

 

L’estiu ja deixa la seva empremta

dies de calor i nits fresques .

Pel poble tothom deixa

finestres i balconades obertes

onejant cortines al vol del humit garbí.

Entre els sons

que la nit regala als veïns asseguts

amb la cadira de vímet davant de casa

i fent petar la xerrada entre els que han sortit,

hi ha un aparell de radio

que enceta la petició d’una oient.

T’estimo de Lluis Llach.

Amb la senzillesa de qui es coneix

de tota la vida i no els hi fa por

expressar els sentiments,

una parella d’avis,

s’aixeca i amb els membres adolorits,

s’agafen l’un a l’altre pels braços,

s’apropen i enceten el ball.

Per ells no hi ha ningú més al carrer.

L’home li apropa la cara a la d’ella,

fa tant de temps que ho fan ballant,

és un acte reflex,

i canta a l’orella els versos

que s’han dit tota la vida

i n’hi ha bocins de la cançó que els retrata,

però ja ho saben, la seva vida com la de tants,

és com aquesta cançó, una mica trista,

plena d’il·lusió, pinzellades de esperança,

i molt d’amor i agraïment .

 

T'estimo, sí,
Potser amb timidesa, potser sense saber-ne.
T'estimo, i et sóc gelós
I el poc que valc m'ho nego, si em negues la tendresa;
T'estimo, i em sé feliç