La cambra és penombra,
la pell és clara.
El moment fugisser,
el desig, candent.
S'arqueja l'esquena,
espera el dit fent camí,
buscant recondits tresors.
Un petó s'escau una baula
de la cadena
interminable de les carícies
i dels fets
que van baixant
entre saltirons
els trams d'un cos
que els espera
aspectant.
Ja sap la fi dels jocs,
ja la tremolor s'inicia.
Han robat els instants
al temps,
i han furtat les mitges veritats
per fer seu el goig
d'estar jugant,
no saben mai quan podran
tornar a jugar
el joc d'estimar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada