Quan la porta es tanca,
queda només la finestra,
un forat al mon
que ens ajuda a somiar.
A somiar el que volem,
el que ens manca,
el que anhelem,
el que tenim a l’abast
però no podem tastar.
El temps,
els desitjos amagats,
les paraules no escrites,
les no dites,
les mirades que veuen i no veuen.
Finestres màgiques
que amaguen i ensenyen,
que comparteixen i t’allunyen.
Núvols rectangulars
que volen sense moure’s.
Pel·lícules que s’acaben
amb la foscor
i ja només queda somiar,
poder tornar-ho a veure
un altre jorn.
https://carmerosanas2.blogspot.com/2022/05/des-de-la-finestra.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada