Em promets
descobrir el teu cos
amb la llum companya
d’una lluna que s’apaga.
Però les paraules
com fulles de tardor
cauen a terra i el vent
se les endú
fora del meu abast.
Resto sol i nu
a l’ombra
de la solitària habitació
notant poc a poc
la fredor de la soledat
i la del cos enfebrat
de desig
que es refreda lentament .
I un altre cop
sortiran dels teus llavis
la vella promesa
que mai s’acompleix.
I jo sempre
esperaré fins el darrer
moment
que et deixis veure,
que siguis meva,
encara que l’instant
sigui eteri
o es desfaci
com tantes vegades
ho ha fet la il·lusió
que hi posava
en aquest fet.
Donam una altra vegada
la promesa d’un bes,
d’una carícia,
d’un conèixer el teu cos nu
encara que com sempre
sigui un somni
que es trenca en esclatar l’alba.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada