Perdut en un vell mas,
d’un mig buit poble de muntanya,
on solament
una atrotinada estació de tren
ens mantenia lligats
al voraginós ritme
del món modern.
Esperava removent les cendres
de la llar apagada,
en aquesta tarda càlida
d’una estranya tardor,
plena de colors
i on els primer bolets
treien el cap.
Esperava la resposta,
a la pregunta de lo nostre,
si només en quedaven
també cendres,
si el foc que mantenia el flaire
de la nostra relació,
era encara viu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada