Busquen les darreres llàgrimes aixopluc

Busquen les darreres llàgrimes aixopluc

mentre senten xiuxiuejar els bells mots,

que poc a poc em van corprendre

i posant-me del vermell color del pipiripip

em fan sentir alhora com l'andròmina,

mancada de cada moixaina,

que com flor d'atzavara cau de tant en tant.

Vull sentir cada dia la tendresa

i enraonar plegats fins s'amagui el sol,

fent que cada mirada sigui el xaragall

que m'obri les carns i dur-me seré a  l'atzucac

recollint cada paraula que ens hem dit.

Oblidar la fressa que ens envolta

deixant regalimar els instants compartits

i fer nostra l'olor de la ginesta,

oblidar-nos dels aixafaguitarres que no ens volen junts,

cercar la llibertat d'uns llavis que es troben,

escapant-se d'un xubec que ens envolta

sota un ombrívol mantell

i guardar el caliu d'aquelles nits que ens descobríem

dempeus un al costat de l'altre,

lluny d'un mon que tard o d'hora

ens trencarà com un xerric,

et necessitaré com la fetillera

que ets per a curar-me

de l'amor que vàrem perdre.