Repica
el terra la pluja nova
d'una
tarda d'estiu
que
ja s'acaba.
El
retruc del tro més enllà
de
les muntanyes
anuncia
la tempesta que s'apropa.
Em
venen al cap els fets
d'uns
dies abans,
quan
les gotes eren les llàgrimes
d'un adéu desconsolat.
Te
n'anaves
per
uns camins de partença,
sense
un retorn farcit
d'esperança.
Un
comiat dolós,
un
llavis pintant petons
que
no es volien fer,
que
no es volien deixar,
que
no es volien perdre.
Un
pit, coixí d'un penar,
un
penar amb veu de sanglot,
sanglots
tallats amb lleugers petons
deixats
amb la suavitat
d'un
comiat no desitjat,
d'un
fins una altra
que
no té data de caducitat.
Una
abraçada
que
va fondre per darrer cop
els
nostres cossos d'amants escàpols
i
mirades amagades,
furtives
al sol,
còmplices
de llunes fosques
i
núvols de tempesta.
Racons
que restaran buits de carícies
i
amagatalls on l'amor creixia
en
torreta amorosament cuidada.
S'ha
complert el nostre temps
de
petons i carícies,
de
jocs i esglais.
Comença
el del pensament voleiant,
els
versos estripats
i
mirars perduts al cel.