Sóc
barquer,
i
a les hores mortes
el
meu món quiet
comença
a reviure
entre
les filigranes
del
vol dels espiadimonis
pul·lulant
entre les herbes
de
la riba.
Endormiscat,
després
d’un bon menjar
i
un bon beure,
comença
a desdibuixar-se
el
meu riu,
els
pollancres
m’ofereixen
l’ombra
fresca
i
surt l’aprenent
que
porto al sarró.
Penso,
amiga, amor
amb
tu, i em surten
mots
embolicats
que
endreço entre línies
i
retalls de records
que
guardo
en
mocadors de lli.
Sóc
barquer,
I
els meus cops de veu,
rústecs
i aigualits,
t’evoquen
clara
com
els dibuixos
que
feia de petit.
Sóc
barquer,
i
a cop de rem
em
moc per un mon reduït,
amiga,
amor.
D’una
riba a l’altra
de
matinada a ponent.
company
del sol
i
el seu confident,
d’amors
perduts
amb
llum de lluna,
camí
d’argent.
http://carmerosanas.blogspot.com.es/2016/12/barca.html
Moltes gràcies per la conversa poètica. M'agraden els teus poemes, però especialment aquest.
ResponEliminaEm tempta seguir el teu fil...
Lluny de la teva barca, barquer,
desplego mots, jo també
trenats amb els retalls de records.
Només la lluna sap, amic amor,
perquè es perden tants amors,
a la riba del temps,
perquè se'ns trenquen els cors.
pels camins radiants de sol,
o pels argentats en la nit.