Cinc
campanades sonen.
Tres
flors primerenques esclaten
i
dos ocells volen en la matinada freda
d’aquella
primavera incipient.
Queda
la ploma òrfena,
el
paper blanc de mort,
i
la nit plora, la seva dissort.
Ja
res tornarà enrere,
ja
res serà.
Els
ramats de sa infantesa,
les
cabres velles,
la
llet calenta,
el
cel net
i
un llibre obert.
Ja
res tornarà enrere,
ja
res serà.
El
cos fred,
fill
de la freda guerra,
en
la fredor del calabós,
reposa
en la pau que la vida
li
negà.
Ja
res tornarà enrere,
ja
res serà.
I
entre els versos que no repetirà,
l’olor
penetrant d’una ceba llunyana,
es
cantaran sons de mare al fill nadó.
Ja
res tornarà enrere,
ja
res serà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada