Sembla que amb el silenci

 

Sembla que amb el silenci,

tu també em duguis la soledat,

companya en nits de vetlla,

Llapis de versos

que no vull cantar.

Jo també voldria

xiscles i sons de passió,

però m’arriben petons

que són imaginació.

Voldria que m’esperesis

a la porta

per entrar junts ben abraçats,

però qui m’abraça és la soledat.

Jo voldria nits d’escalfor plena,

abraçat als teus braços

i sentir el teu cor dins de mi.

Llavis ardents amb pell càlida

sota llençols de cotó,

mirant per la finestra

després de fer l’amor.

I veig estels papallonejant

rere els vidres oberts,

tu al meu pensament

i al costat la soledat.

Els plats  bruts sobre la taula,

el menjar per acabar,

la gana encara no arriba

perquè amb tu havia d’arribar.

Els dies semblen més freds

si tu no hi ets,

si volguessis vindré,

fer-me una estona companyia,

dir un t’estimo fluix

que només el cor sentís.

Un prémer fort la vida

abans que vulgui anar-se’n,

un massatge al cor

amb els teus llavis.

Tantes petites coses,

tantes coses importants.

Que no tinc

perquè m’acompanya la soledat.

Vine amb mi,

és l’únic crit que et vull dir,

vine amb mi...