Si el temps passa,
si el temps queda,
si del que queda hi ha punts que te’n recordes,
com el d’aquella nena casada i amb tes fills i un marit de pena.
Treballava amb mi i fèiem cursets junts,
agafàvem el cotxe alternant per no gastar tant.
Trajectes que es feien llargs, temps per a parlar
i dir somnis en veu alta, temps e somiar.
Fèiem una vida paral·lela dins del cotxe,
on res importava més que les paraules
i aquells teus somriures que em deixaves entre silencis.
Jo et posava somnis entre boires i tots dos cantàvem mossegant la música
per no assaborir la lletra, ens feia por dir coses que no s’aturessin.
Un dia de tornada, duies tu el cotxe,
i vas posar els somnis entre boires, però no van cantar.
Volia suposar que senties com jo un neguit en l’estómac i que en volies parlar.
Atures el cotxe, en un voral apartat i em soltes jo també pensó i començà a cantar:
“Tu i jo pell a pell
Ombres dins del cel”
“Guanya'm amb mirades
Tendres com el son”
“Ple de plaers
I ocults secrets
Lliga't les mans fredes
Al voltant del meu coll
I dóna'm la tendresa
Que et surt del fons del cor”
T’abraço les mans al coll i deixo els llavis fermant el so de la cançó,
em deixes avançar, tot és dolçor, llàgrimes baixen rodolant de dos en dos.
Fes-me teva, però aquí no! Aturant-me de desfer botons.
Es va fer llarg el camí, silents estàvem pensant el que havia dit.
La casa ens obri la porta i el desig. Semblàvem pardalets saltironat bec amb bec.
L’armari el suport on l’esquena s’aturà,
ara els dits treien botons de teus còmplices del nostre fet.
Ens venia la tremolor innocent, d’uns culpables incipients.
Nus el cos i l’anima davant aquell miratge.
Mirant aquella nina que se-m’oferia . ens vam estimar hores i hores
vaig conèixer-la com mai abans.
Ens miràvem als ulla i ens veiem enamorats.
Gaudirem com amants que no eren amant sinó desposats en nit de lluna,
de lluna de mel.
Érem parella en aquell llit robat,
érem parella d’amor d’infants que creixen sabent que s’han d’estimar.
El seu cos va ser meu i el meu també el va conèixer de cap a peus.
Ho sabíem tot de tots dos, també sabíem que s’havia d’acabar,
com si fos l’amor incestuós de dos germans
que s’han estimat obviant el que pot passar.
Jo en volia més, tu no em volies deixar marxar,
però el somni entre boires s’anava escampant.
Amerats ens en vam anar, deixant que l’amor tornés un demà .
I si et veig pel passadís, ens rocem les mans, i si estem junts,
es freguen per instants dos cossos que viuen separats.
Tot són mirades, quan voldrien ser pell amb pell,
recordant aquella esquena enganxada al dors nu que et va fer florir.
Si pogués tornaria a escoltar la teva veu cantant:
“Ple de plaers
I ocults secrets
Lliga't les mans fredes
Al voltant del meu coll
I dóna'm la tendresa
Que et surt del fons del cor”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada