Hem
estat jugant,
tantes
estones
com
quan infants
jugàvem
a agafar la lluna
amb
les mans,
la
volíem estimar,
com
jo sabia
que
t'estimaria
l'endemà.
El
temps ens ha fet,
a
estones distants,
a
estones amants,
com
jocs d'imans
que
mai poden parar.
Mirar-te
als ulls
i
veure-ho clar,
em
fa entendre
els
silencis en tornar
al
dia dia
i
a cada instant
de
soledat.
Es
més senzill
estar
amb tu,
que
deixar-te marxar,
tot
i sabent
que
mai podrà ser realitat
el
que nosaltres desitgem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada