El
dia pinta gris
els
llençols dels núvols
i
va escorrent
en
un intents plugim
les
gotes dels sentiments
que
hem estat amagant
en
tants i tants instants
de
mutisme per la teva part.
Camino
sota aquest cel plomís
fins
quedar-me xop.
Amarat
de temps perdut,
moll
de tant silenci encallat,
humit
recordant els teus llavis
extraviats,
xop
del desig d’aquell cos
que
ja mai serà meu,
calat
pels mots
que
m’hauré d’imaginar
que
em volies dir.
Van
entrant poc a poc
dins
la pell molla les lletres
del
proper adéu,
d’un
nou reclòs intern,
d’un
esperar res,
després
de tant esperar,
de
cercar una imatge
que
no arribarà mai,
d’escoltar
cançons
que
em parlin
dels
instants volguts,
de
situacions
que
havíem somiat realitzar,
de
platges a mitja nit,
de
restar asseguts
en
un banc en qualsevol tardor,
veient
pluges de fulles de mil colors.
Se’m
fa tant difícil dir-te adéu,
quan
tinc altres milions
de
coses per a dir-te i conviure,
milions
de somnis
que
podríem haver fet realitat.
La
tèbia i dolça vellesa
que
havíem de compartir,
mirant-nos
als ulls,
tocar-nos
els dits,
mirant
el destí de cara
i
sense temor,
perquè
estaries amb mi.
Però
de nou la pluja em desperta
d’aquest
somni
que
s’ha desfet
com
les bombolles
de
la pluja al carrer.
