Quan lo desconegut

Quan lo desconegut

sigui ja el meu camí,

després del comiat,

vull imaginar somriures,

volant alhora

amb les cendres

dels meus records,

dels meus somnis,

del que fou

o vaig voler ser,

un cant

que s’estengui enlairant-se

cap a l’arc de Sant Martí,

i ho pinti tot

a contrallum

dels seus colors.

Quan l’ombra de la nit

confongui ja el meu record

i el meu temps hagi passat,

quan les dues llàgrimes

siguin eixutes,

penseu per un instant

en el cor

que us va estimar

i maldestre va voler

posar-hi mots

als sentiments,

aleshores,

deixeu que la música

soni alegre

i viviu la vida

que m’hagués agradat

viure amb vosaltres

des del racó del patí

que tants cops vaig contemplar,

i sentir si cal

els esglais

de mil infants xisclant la vida

que se’ls enceta al davant,

i amb tu estimada,

descansar en aquell banc

per veure la tardor daurada,

o a la vora de la llar,

veient-te feliç,

tranquil·la o descansant

del teu estimat company.

Quan l’espatlla

sigui el meu present,

quan el mot sigui un record,

quan el tacte s’hagi marcit,

quan cada matí

sigui un altre matí

sense mi,

viviu la vida

que no us vaig poder oferir.