Com un regal en ple hivern

Com un regal en ple hivern,
et plantares amb un somriure
i em començares a ensenyar
coses d’una vida
que ja havia encetar a oblidar.
Amb l’esclat de les flors,
es marceixen mirades,
mentre poc a poc,
es va desfent,
el nostre temps comú.
Encara em sembla sentir
el rierol de la teva veu,
venint cap a mi,
voleiant el vermell vestit
del darrer instant.
Com si d’un pare tardà es tractés,
m’arriben les mostres
d’una estima
que guarda el meu cor callat,
recordant ara,
des de la llunyania,
el teu pas
per aquest tram de la meva vida.
Com un regal en ple hivern,
arribares per ensenyar-me
i en l’escalfor d’un estiu gandul,
em donares temps per a pensar.
Del glaç d’un passat,
que sembla molt llunyà,
a aquesta calor del teu cos,
i del teu mirar,
amb el penjoll lluminós d’un somrís,
que colpeja a cada pas el meu cor.
Te’n vas.
Te n’has anat.
Ara ets el record.
L’absència.
El vol d’un darrer petó.
La mà, que es prem
en el darrer adéu.
La brillantor efímera del sol
mirant de ben a prop
la llàgrima esmunyedissa.
El so que té temor
de sortir més enllà
d’una gola poruga.
Te’n vas.
Te n’has anat.
Com un regal en ple hivern,
que enjoià un tros de ma vida.