Com un regal en ple hivern

Com un regal en ple hivern,
et plantares amb un somriure
i em començares a ensenyar
coses d’una vida
que ja havia encetar a oblidar.
Amb l’esclat de les flors,
es marceixen mirades,
mentre poc a poc,
es va desfent,
el nostre temps comú.
Encara em sembla sentir
el rierol de la teva veu,
venint cap a mi,
voleiant el vermell vestit
del darrer instant.
Com si d’un pare tardà es tractés,
m’arriben les mostres
d’una estima
que guarda el meu cor callat,
recordant ara,
des de la llunyania,
el teu pas
per aquest tram de la meva vida.
Com un regal en ple hivern,
arribares per ensenyar-me
i en l’escalfor d’un estiu gandul,
em donares temps per a pensar.
Del glaç d’un passat,
que sembla molt llunyà,
a aquesta calor del teu cos,
i del teu mirar,
amb el penjoll lluminós d’un somrís,
que colpeja a cada pas el meu cor.
Te’n vas.
Te n’has anat.
Ara ets el record.
L’absència.
El vol d’un darrer petó.
La mà, que es prem
en el darrer adéu.
La brillantor efímera del sol
mirant de ben a prop
la llàgrima esmunyedissa.
El so que té temor
de sortir més enllà
d’una gola poruga.
Te’n vas.
Te n’has anat.
Com un regal en ple hivern,
que enjoià un tros de ma vida.

Clos en una presó

Clos en una presó
que és feta
de paraules absents,
purgo la pena
d’estimar-te lluny
dels meus ulls,
grato a l’aire,
i em cerca ratlles
que es desfan
com pols
pensant els jorns
que manquen
per una quimèrica llibertat,
i aleshores,
escoltar els mots,
besar els llavis,
fer de les carícies
un altre mon
i de les nostres mirades,
un camí infinit,
vers on cauen totes
les presons fetes
de mots absents,
de les absències
que condemnen
cors innocents,
casals buits
amb petons d’alabastre,
mirades buides
i cors endurits,
museus,
plens d’oblits.

A cada glop d’alcohol

A cada glop d’alcohol
li neix al vell home un nou mot
i mentre beu,
el mot balla i crida nous mots,
si cau el cap cot
del vell poeta xop...
d’alcohol,
més dolç és el so
del vers remullat.
El vi negre fresc,
desperta en ell,
com l’enuig
del record de vells amors,
de petons endurits,
de llits calents
del cos nu
d’aquell,
seu amor perdut.
A cada glop
de nou surt
un vers de color
i només ell sent
el so amagat
de la màgica melodia
que l’obliga a ballar.
Si el teclat fos un piano,
sonaria una simfonia,
si el teclat fos
d’una màquina d’escriure
ja no la sentiria.
A cada glop,
ell sap que la fi l’invita,
que la vida se li finita,
a cada glop,
la seva vida se l’il•lumina,
a cada glop...
a cada glop es crema el cor
que ella li feria,
a cada glop viu per veure-la viva,
amb cada glop
que no seria el cel
si amb ell moria.
Amb cada glop,
neix el plany
de l’amor perdut,
del silenci
que no retorna,
del somriure
que l’enamora,
amb cada glop
es desfà
com castell de sorra,
l’imperi del record,
el destí de cada so,
el perfil de cada mot.
Amb cada glop,
s’aclareix el color gris
de la seva llibertat.
Amb cada glop
d’alcohol
li neix al home vell
dins del cos,
una nafra ,
taca de la seva mort.
Amb cada glop,
es mata per amor,
per no morir
company,
per no morir tot sol.

Neix de nou un cor mort

Neix de nou un cor mort,
estabornit de dolor,
fa temps tant de temps
que ha oblidat el dolor
i el camí que li va dur.
Ara,
aquell cor resabut
fa dels errors vells
imatges noves,
mirall antic,
mirall nou d’amors i lluites,
de plaers amagats
i luxúries atònites.
Cerca una mort
que no vol,
una lluita
que sempre perd,
un amor
que mai troba,
un mot
que mai arriba,
una carícia
que es fa pedra,
uns llavis
que besen núvols,
unes llàgrimes
que són pluja,
un sol
que sempre es pon.
Un rellotge
que marca, sempre,
l’hora de l’adéu,
un tren
que marxa
i s‘escapa
d’una estació buida.
Un cos de dona,
folrat de temps fugisser,
un cabell
que oneja
com la mar
i es casa
de sirenes intrèpides.
Cerca en l’espai,
inuit,
amiga de glaç etern,
de camins de blanc gel,
de somriures càlids
que ensenyen al sol,
lluir-se entre altres estels.
Cerca mots enamorats,
en versos
que voleien pels cims
de mil mons diferents,
i són a la fi,
fills del silenci més plorat.
Neix de nou
un cor abans mort,
que el temps
dóna altra oportunitat,
més tu,
callada,
qui sap
si sirena d’altres mars,
el vols veure ofegat.
Neix de nou un altre cop,
un cor mort,
de tu enamorat.
http://desdeminoray.blogspot.com.es/2013/05/el-tiempo-no-espera.html

S’enceta un dia nou

S’enceta un dia nou,
el sol encara dorm,
el pare és mort,
un jorn ple de dolor,
un jorn ple de tristor.
Pare on sou?
Crida el mot
d’un poeta mut,
d’un mot sord.
Pare on sou?...

La mare jeu,
el cap li cau,
sembla que dorm,
sembla tota ella
un plor.
El cos no li respon,
les nafres del seu cor,
no li pot sanar...
sinó vos.
Pare on sou?
Fa tants anys,
que us vareu triar,
fa tants anys
que ens vareu deixar,
des d’aleshores,
la nit és el seu color,
la bravor
de la tempesta
només ofega
el seu clam
i confon les gotes
que cauen galtes avall.
Pare on sou?
Avui doneu-li un bes,
i aquell front arrugat
no tindrà aquesta nit
malsons.
Avui doneu-li un bes,
com cada nit,
que jo ho se que li feu...
Però...
Pare on sou?

Cargolen els meus mots

Cargolen els meus mots
en les fulles grogues
el seu cos,
li manca a cada mot,
el so dels mots teus,
la joia de les lletres dansant
i les imatges entre línies
que em dibuixen
versos nous.
No puc creure
que la fons s’assequi,
no puc creure
la manca de nous mots,
em deixen orfes,
em deixen cec,
em deixen mut,
i el temps m’estreny,
tot temorós
que ve de lluny
i em prega furiós
prémer cinturons
i afillar plomes,
que vol versos
amb veu d’àngels,
i jo pobre tartamut
en un trist afany
em delit escriure mots
que algú creu versats,
més no són
ni ombra
dels mots de qui el mon
coneix amb so d’àngels
de Varu, Maria son.

Sóc soldat

Sóc soldat
i he vist el temor
en els teus ulls,
em saps fill
del dolor
i amb ell em creix,
però el teu cor desconeix,
el gust de la dolçor
que els meus llavis
poden deixar
com fruit preuat
en tons llavis plens de temor.
Em saps soldat
i només creus
que se lluitar,
que ma forta mà,
només sap endrapar
llances i dagues,
espases i escuts,
i no en saps
de carícies i de dols,
de pells eriçades
pel tacte nu dels dits suaus
d’aquest guerrer vençut,
vençut pels dolços ulls,
que un jorn llunyà
em van conquerir.
M’imagines fort i ho sóc,
però només quan ets lluny,
llavors,
si t’apropes,
donzella,
sóc un cor ferit,
menys...
que una rosella.
http://huyana9.blogspot.com.es/2013/05/gallaret-que-ets-pinzell-per-ser.html

La boira m’envolta el cos

La boira m’envolta el cos,
un cos entumit
pels dubtes eterns
dels jorns infinits,
dels núvols de grisos,
dels sols esmorteïts.
Nafres que creixen
en un cos envellit,
nafres que són senyals
en un plànol molt antic.
Ombres allargassades
de dies pretèrits,
de futurs incerts,
perímetres inacabats
d’amors fugissers,
de plors antics,
de joies de pedra,
alegries fetes fum,
encenalls apagats
amb llàgrimes furtives.
Oblidar?
No pots oblidar
aquells amors incerts,
morts per rancúnies
de temps lleugers,
de rialles efímeres,
d’allò
que el vent s’endugué.
Oblidar?
Com si es pogués!
http://desdeminoray.blogspot.com.es/2013/05/el-tiempo-no-espera.html

Voldria parlar-te de les pedres velles

Voldria parlar-te de les pedres velles
i les parets mudes,
de les vides viscudes
i de les vides escapades.
Voldria parlar-te
de les celes
que no són aquestes
que ens tanquen
d’un món
que ja no és nostre.
Parlar d’un temps
que no són núvols
ni pluges,
ni vents
ni tempestes,
ni el sol
que escalfa les parets
lúgubres.
Parlar d’uns temps perduts,
d’uns amors recordats,
de dones
que esperen
uns amants escarnits.
Parlar company,
de celes més grans
que l’univers
i closes en petits racons
del nostre cor.
Parlar de tardes d’espera,
de petons sense avivar,
de focs
que moren per manca d’enyor.
Parlar.
De què, podríem parlar?
http://titeperalta.blogspot.com.es/2013/03/de-que-hablar-esta-tarde.html#comment-form

Cau un silenci de plom

Cau un silenci de plom,
mentre ressonen altres sons
en la petita habitació.
L’hotel de sempre,
l’habitació
que altres cops han triat,
els llençols
que potser s’han canviat.
Tot espera un niu d’amor,
d’un amor amagat,
cauen els instants
d’un rellotge foradat,
obren un temor
a cada moment més gran.
La nit pinta les parpelles
de són i ansietat,
la lluna balla un ball cansat,
lent en el seu caminar,
de tant en tant
les campanes
em volen despertar,
cants d’angoixa
em foraden per tots costats.
Carrers foscos,
finestrals tancats,
vents que udolen
per entre altres llars,
les parets es pinten
amb colors de soledat,
la mà em diu que el temps s’acaba
i s’estreny
com si em voles matar.
Ai! D’aquell temps.
Ai! D’aquell mirar.
Ja s’enfosqueix el jorn
i el meu estimar.
Ai! Que ho saps,
que silent no et vull,
nua al meu costat.
http://calpurni.blogspot.com.es/2013/05/paura.html

Espiga segada

Espiga segada
pel mall d’un incert destí,
ets blat cansi
que cau desmai
en camp llaurat
i pintat a estones
del vermell de sang
de roselles mortes.
El vent canta nostres amors
entre altres espigues
encara vives
i onegen com mars daurats
les vides retallades
sense plorar d’altres espigues
d’un blat daurat.
Jura fidelitat eterna
a l’esglai daurat
que altrament oneja
al ball del vent
que ve i va,
a desgrat del so
del blat enamorat.
Canta en somort
remor la cançó
del blat enamorat
i la rosella ferida de sang
coberta a despit del tall
que l’ha fet sagnar.
Es cega l’ànima ferida,
és cec el cor enamorat,
són muts als llavis
que et volen besar,
és curta la carícia
que sempre
et vaig voler donar.
El sol amic,
el sol traïdor
em fa madurar
que arribi aviat la sega
i em faci el cor esclatar.

Abril degota pluja

Abril degota pluja,
on abans era fèrtil l’hivern,
ara s’ajorna
en un esclat de pluja
que reviu un terra glaçat.
Pinta de flors primerenques
una primavera
que ja s’ha encetat
i joliu pinta miralls d’argent,
d’or i cian,
colors que fan primer un jorn
i després un mirall,
marxa el vent a altres entorns
i apareix del cel infinit
a cada instant una gota
i és abril quin jorn
no vol tenir el terra regat,
per sobreviure les flors
que pinten de color, un cor.
El meu, un cor enamorat.
onsdarmari.blogspot.com.es/2013/04/abrils.html

Cada cop

Cada cop
que em colpeja l’ànima
em fa viure més fort
el turment,
cada silenci
que el teu mot
no em respon
em fa més poruc,
cada carícia
que es perd
desfà el glaç intermitent
del meu itinerant
fugisser desmai.
Vol marxar de mi
com del des encanteri
que pinta de gris
el meu somriure eteri.
Blaveja un cel tapat cofoi
del seu gris devenir
mentre espera granissar
camps vermells de fruit.
No queda res a dir,
s’escampa
el futur en un delit...
El delit mai confessat
que et vaig voler estimar.
http://arateva.blogspot.com.es/2013/05/y-pasan-los-dias-para-hacerse-ayeres.html

Com un degoteig

Com un degoteig
que em cala l’ànima
de ferides de cada jorn,
s’amaga com si no hi fos,
el meu cor.
Penso sense pensar-hi,
visc sense la vida
que hi voldria distingir,
anhel d’aquells instants
que l’ahir em vol fer oblidar,
petons que mai van existir,
i que són part
d’una memòria morta
en qualsevol meu destí.
Sóc jo,
crida el meu esperit,
ningú el sent,
es ben trist,
ni pedres queden
del meu camí.
Pensaments eteris
no em fan més viu,
ni més feliç,
un subsòl d’aigua
neteja el meu pesar,
no puc viure
sense haver viscut,
i perdre l’amor
que et vaig donar,
em mata a cada instant,
a cada moment,
a cada silenci...
I em faig foscor
amb la foscor
d’un adéu clos,
d’un mot fos,
d’un que fas desfet,
d’un jorn desesperat
que ja no hi es,
i ploro com un novell enamorat,
quan ja no hi ets.
http://locurasdelpensamiento.blogspot.com.es/2013/05/viviendo.html