però no et veig.
No sento el so de la veu
que m’il•lusiona
ni m’acarona el cap
la teva mà.
Passen les hores
en lent voletejar
mirant més enllà
de la presó de vidre
que m’envolta.
Entra la boira dins meu
i va desfent els contorns
dels records
que ens uneixen
i això em fa mal.
Tant de mal
com el teu silenci.
Tant de mal
com la meva espera.
Tant de mal
com el temps que vola.
Escoltes la veu
que et parla i calles,
mires els ulls envellits
que et miren
i te’n desdius del seu mirar,
calles i no en se res
del teu motiu.
Hi ha silencis que fereixen
ResponEliminapot ser més que les paraules,
perquè son plens d'interrogants
que fan trontollar la confiança,
però en el fons no son dolents
només lladres de paraules,
son tan sols un temps callat
entre la sorra i l'onada.
Son un recurs apagat
que deixa l'ànima en calma,
que sedueix a l'esperit
que s'ha perdut a la platja;
es necessiten per trobar
la llum de la matinada
que ens torni a fer vibrar el cor
omplint d'amor les paraules.
Pot ser no hi ha més motiu
que un sò poruc que s'amaga
per temor de ser ferit
per un cor agosarat
que ara demana paraules.
Pot ser espera per morir
que l'aigua del mar dormi en calma
llavors el mots tornaran
a trobar el seu lloc a la platja.