De bon matí ho va saber

De bon matí ho va saber,
sense escarafalls
sense mots cridaners,
havia perdut l’ànima
que amb cura havia conreat
des d’aquell instant
en que l’havia conegut.
El cor trencat, els ulls plorosos,
la veu tartamudejant,
tot s’havia acabat.
Abans de marxar,
la premé ben fort
entre els braços tancats,
ella se’l mirava estranyada,
no hi va haver comiat,
dins seu sonava la cançó
que tant havien ballat,
so esbiaixat,
que encara sentia al marxar,
al retruc d’un cor trencat.