Ara que el jorn se’n va

Ara que el jorn se’n va,
ara que la nit es comença a pintar,
ara que el sol s’amaga,
ara que la foscor serà llarga,
deixaràs de cercar peuades fora casa.
Closa la porta,
encès el foc,
reposa el cos,
fent l’ànima forta,
regires la memòria
i contes al veí de lluny,
al qui vol escoltar,
al qui calla en la penombra,
tants granets de sorra,
que vau viure junts,
que foren instants a la vora,
moments perduts,
llàgrimes de joia,
clams de plors,
dolors muts,
plegar de mans,
fer camí plegats,
tants granets de sorra,
que ara... són platja.
Ara que el jorn s’acaba,
s’enceta el torn de la memòria,
i ella viu,
amb l’olor de tota una vida,
omplint els buits que mai vas notar,
i ara encetes en la temença.
S’acaba el jorn,
i la nit serà fresca,
blanca la boira gebrada de la matinada,
el llit és cada cop més gran
i la són se’n va de tant en tant,
queden com silents companys
els mots i els gargots amb que fas vida,
queden branques que creixen i et necessiten,
queda de nou el dia,
i més nits i més dies
com ones bandejant
la carcassa adolorida.
Ara que el jorn es tanca,
truca a la porta
una ànima peregrina,
que t’escolta
quan tens la veu trencada.

Dibuixo entre la boira

Dibuixo entre la boira,
uns cors que es desfan
com baf sortint de ben a dins.
Em canten cançons
que junts em ballat
en altres llocs
mentre van marxant.
Taral•lejo a mitja veu
les tornades d’aquella
que ens feia desaparèixer
les hores,
entre la follia del teu cos.
Sense oblidar, els versos
que tants cops,
se’m fan tatuatges
a la pell del tors nu
a l’alçada del cor,
recordo les balades
que ballàvem al terrat
les nits de festa major,
mentre érem part,
l’un de l’altre.

Desgrano l’hivern

Desgrano l’hivern
amb versos de gel
i boira gebrada.
Bec gota a gota
cadascun dels petons
que hi han a la copa de l’oblit.
Retallo a l’aire les carícies
que mai li vaig fer al teu cos
tan ardent com fugisser.
Pinto amb mots de plany
el meu desig incert,
incomplert,
d’estimar-te més enllà
de la resposta recíproca,
del t‘estimo callat
que sempre vaig esperar.
Ara tant sols espero,
un benvolgut,
un petó de comiat,
un somriure
–qui sap si forçat-,
una imatge,
per guardar com un vell record.
Desgrano l’hivern
amb versos de gel
i boira gebrada.
I tu estàs en cada mot,
en cada espai,
en les intencions de les comes,
en cada punt.
Ets la veu que no em surt,
la llum en apagar-se els ulls,
la sang que batega a glops el cor,
la fel que m’amarga la soledat,
la fredor del cos en aquest fosc hivern,
i tot i així, bec cada glop del teu beuratge
i espero eternament fitar-te en el meu camí.
Desgrano l’hivern
amb versos de gel
i boira gebrada.
Mentre s’acaba l’esperança,
brolla de nou la freda espera,
la muda i callada espera.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/12/he-de-amarte.html

Torna aviat del país del so festiu

Torna aviat del país del so festiu,
t’espero per contar-te contes
on les fades juguen amb ogres divertits
i tots somien estimar-se
abans de desaparèixer
com pols encantat.
T’espero a la ciutat
on tots som presos del nostre cor,
amb la flor del lloc a la mà,
allí on les parets
deixen veure el cel
i les curses del núvols
fins desfer-se
més enllà d’un horitzó séc.
Llegeix-me els mots versats
i fes-me un ressò a la vora,
on pugui veure el color dels ulls
i sentir el flaire del teu cos,
arquejat,
allí on de vegades hem desitjat
ser una sola ànima.
Torna aviat
des del més llunyà mar embravit,
per ser de nou amants silents
fosos amb la soledat
dels mots enamorats

Avanço a cops de vent

Avanço a cops de vent
per aquest terra
moll d’humitat
d’una tardor
que ja s’acaba,
me n’adono a batzegades
que sóc com una fulla seca
en aquesta catifa caiguda,
anant on em porta un destí
que desconec,
i m’omple d’estralls
el cos poc a poc malmés,
i m’adoloreix el cor el patiment
que sento al voltant
entre sotracs i esgarrinxades.
Avanço a cops de vent,
escoltant veus
que em reconforten
i que planyen la meva
innocència desenganyada.
Més endavant m’espera un ball
de fulles trencades
que altres trepitjaran,
escampant qui sap si joia,
si darreres il•lusions,
si propers desenganys.
S’acaba l’any,
i la catifa de fulles multicolors
s’anirà tenyint de gris
deixant ventalls morts
de nervis nus a l’aire
i confeti dels mil colors de la tardor.
Avanço a cops de...

http://rebaixes.blogspot.com/2011/12/em-deixo-portar.html

He deixat amors escampats

He deixat amors escampats
entre racons i fondalades,
plantat petons
en boques efímeres,
desdibuixat carícies
en cossos desgranats,
que ara ja són imatges
de calaixos plens de pols.
Em venen al record
instants de plaers
que ara mirant al mirall
em semblen pinzellades
del passat,
que cauen de les mans
com grans de soledat.

http://estravagariosiglo21.blogspot.com/2011/12/todas-mis-amantes.html

Entre els àngels dels records

Entre els àngels dels records
i els dimonis dels oblit vaig fent camí,
mirant cap davant un temps
que no sembla tenir fi,
de vegades roda poc
i de vegades desferma el fre
i sembla volar sense destí.
Ara que el pas és lent,
ara que raono poc a poc,
ara que els avenços ràpids són,
em sembla tenir peus de plom
i cor d’infant on fins i tot
la màgia és possible, probable
i perquè no recomanable.
La pell se’m fa d’un pàl•lid gris i brut
com si l’ànima volgués sortir al mon
i veure els motius que m’han fet ser com sóc jo.
Abans la paraula era àgil com el vol dels pardals
i vistosa com un capoll que s’entesta en ser flor,
ara ranqueja com un colom coix
i repica abans de sortir con la roda d’un carro vell
entre llambordes desencaixades d’aquells carrers
d’una llunyana infantesa perduda a destemps.
Em queda pel davant la por latent del que no se sap,
el fred que m’entra al cos encara que el sol l’escalfi,
com si la sang de les venes es fes de gel,
i perd ja no poc a poc el cant dels ocells
i la resta dels sons.
Em queda ben clar
el color dels teus llavis,
l’olor de la teva pell,
el so de la rialla franca
i el regust d’aquells petons,
la resta són ornaments
d’un quadre que a la fi un drap vell,
més vell que el meu record
deixarà en el rebost perdut
del vell casalot que és aquest món.

http://desdeminoray.blogspot.com/2011/12/orillas-de-este-limbo.html

I mentrestant, esperant el bes del raig

I mentrestant, esperant el bes del raig
cau la llàgrima de la boira
i molla la roba com els petons petits
que cauen sense adonar-se’n.
Fred que entra fins els ossos vells
i mirant finestral enllà veig
una mar flonja d’un cotó dolç
que vola lentament
cap a un cel on regna el sol,
tardant avui en visitar-me.
M’entretinc aleshores,
volant els records
fins la blanca pantalla del davant
i veig movent-se com fantasmes
els personatges de la memòria barrejats
amb els fantasmes vius que m’envolten,
que m’estimen i m’enfurismen.
Tot cau en un no-res
quan surt el sol!

http://paraulesimots.blogspot.com/2011/11/divendres.html

Encadenat al temps

Encadenat al temps,
la mateixa baula,
el mateix instant,
tancat en una guerra de coixins,
que s’acaba en fer-me l’adormit.
Closos els ulls,
repeteixo mil vides
en aquell instant,
n’aprenc i n’oblido,
em deixo i em rebel•lo.
Sempre fosca l’habitació,
amaga entre fulles
de la persiana
com una guillotina severa,
els retalls de llum
que el carrer m’envia.
Repeteixo com un rosari etern,
la lletania d’un prec
que m’apropi més a tu
i trencar la condemna inacabada
d’aquest despertar
en el mateix lloc
i en el temps aturat,
que fuig de nou
per tornar a començar.
I en despertar,
veig sempre
el mateix quadre.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/12/prendida.html

Com un abric de gel

Com un abric de gel,
com un pes
que ens esgota
a cada pas,
és aquell adéu
que em vas donar.
Per camins abandonats
pregunto pel teu pas,
i em responen en silenci
ocells que no volen cantar.
Les nit de lluna plena
m’escalfen els records
d’un ahir feliç
que jo vaig trencar.
I cada bes és un llaç,
i cada braç em prem fort,
i cada mirada em forada,
i jo, sense voler lluitar.
Viure sense tu no és viure,
és morir sempre agonitzant.
Cada pas em porta lluny
i cada instant m’apropa
a la fi del temps,
recordant aquell ball
on em vas enamorar.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/11/divagaciones-ii.html