Plou fora el finestral

Plou fora el finestral,
regalimen avall les gotes
en una dansa constant,
mentre la llum del fanal
em desperta
nu a la teva vora,
i enceto al ritme
de la pluja
un degoteig
de petons i carícies
que arquegen
con un arc tensat
el teu cos,
per uns instants
la llum feble de fora
es reflecteix
en les perlades gotes
que el teu cos
va extraient poc a poc,
endormiscat,
responent al plaer excitat
dels meus dits,
dels meus llavis,
del meu... cos.
Plou fora el finestral
i em desperto del somni
on somiava amb tu,
em veig sol,
allí on el fanal
t’il•luminava plena de plaer.
De nou, t’he somiat,
de nou em desperto sol,
amb el ressò
dels mots: “qui sap... qui sap...”
Explica’m com puc tenir
la flaire del teu cos en el meu,
i recordar el tacte dur
dels pits,
i el bes càlid del teu cos,
fregant-se amb el meu.
De nou t’he somiat,
qui sap si absent,
qui sap si ha estat somni,
qui sap si...
ho tornaré a somiar en realitat.