la pedra més dura,
solcaran els dits
camins de sang
on en reguerols
d’un vermell fosc
la pintaran,
gota a gota
amb el teu nom.
Carregaré pels camins
que m’han allunyat,
en braços vells i cansats,
el pes del meu oblit.
Cercaré la follia del després,
on antuvi estigueren
els plaers dels teus petons,
els plaers de les carícies,
el goig de silencis
on encetàvem
a conèixer pam a pam
tot el nostre ésser.
Potser un silenci nou,
em vestirà en arribar,
cap ressò als precs
amb marc del teu nom,
cap “si us plau”
em serà prou defensa,
cap cop al pit,
cap plany
en servirà com penyora
del meu pretèrit despit.
Desgastat com el meu nom
en el teu cor,
arribarà el cor prop del teu nom,
imperdonable i cansada,
la mirada anirà caient rodolant
vers un mon que se m’acaba,
en la soledat buscada
de la follia del després.
http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/11/tu-nombre.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada