Ara que sóc lluny

Ara que sóc lluny,
em lligaran els records,
com ho feren en el temps
les carícies i els petons.
Acaronant ombres guardades
en el pensament,
tornen de retruc
les sensacions
d’aquells ahirs compartits,
de les esporàdiques soledats
arraconades amb l’escalfor
del teu cos sota llençols immaculats,
on les mans nuaven
un cos desitjós
de sons i de plaers.
Cercaré pels llocs
on antuvi varem ser,
pels que volíem compartir.
Regiraré darrere els finestrals,
testimonis tafaners
dels nostres moments,
pels topants d’escales
on el teu cos treia la pols de les parets,
mentre descobríem
que volíem ser més que amics,
sabent utòpics els nostres desitjos,
vivíem el sorgir
de la nostra flor d’estiu.
Cants efímers,
com efímer és l’alè,
mentre escric a l’aire el teu nom.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/11/atada.html