callat,
sobre el balcó
que cau damunt la mar,
mirat l’horitzó,
aquella petita línia blava
que tant ens ha separat,
Bufava una brisa fina,
suau,
filla d’aquell vent
que t’encenia les galtes
i et feia ballar els cabells.
Quans mots callats
em deien els llavis somrients?
Quans petons volant,
t’haguessin volgut donar
els meus llavis secs?
Ahir vaig estar,
ferit,
per tants records
que volen tornar.
Ahir,
a la vora de la mar
et vaig trobar tant a faltar...
Premia fort
la barana vella
del ferro negre
que també mirava a la mar
i sense gotes de pluja
vaig encetar a plorar.
http://jaque-a-la-reina.blogspot.com/2011/10/el-perfume-del-mar.html
que maco....
ResponEliminaquina melangia !
Les teves llágrimes invaeixen els meus ulls
ResponEliminai el mar em porta els teus dolços petons,
sento el teu dolor en un lloc fosc i profund
que duc tancat amb clau dins el meu cor.
Recordo les teves mans fregant els meus cabells
i el tacte entremeliat dels teus ulls en el meu cos,
les nits d'amor entre els llençols i la nostra pell,
l'aroma i la rialla dels teus petons, el nostres jocs .
No t'he oblidat, ni mirant el cel, ni veient el mar,
ni en els estels on penjo les teves paraules d'amor,
ni en una barana de ferro fred on has plorat,
ni sota la pluja que mulla,humida, el teu record.
Jo tan sols et tinc a tu, en aquest lloc perdut, extraviat,
entre l'adéu dels teus ulls i el dolç aroma del mar.