amb rajos de sol marcits,
em mires amb ulls
que recorden petons de vi negre,
regust fort, de terra seca,
àrida, estranya amb els forasters.
I amb tot em segueixes
mirant de tant en tant,
fixa als ulls compartint instants
amb sons estrangers
que s’acompanyen
de somriures còmplices
que comparteixes
entre els teus enamorats.
Pell bruna, vestida amb tirants,
m’ensenyes un bust
que em fa imaginar noves conquestes,
mentre passen els plats
com un rellotge sense pietat
es va retallant el nostre temps
fugint del mots que no diuen res,
on només parlen les nostres mirades
conscients de l’efímer d’aquests instants.
Pell bruna pintada
amb rajos de sol marcits,
em mires amb ulls
que recorden petons de vi negre,
regust fort, i retalles sobre el mantell blanc,
restes de llunes de color del vi,
tantes com adéus
ens queden plens de silencis.
Petons de vi que deix
per sempre entre tu i jo,
a la vora d’una copa
que mai duré més que al cor,
que mai podré guanyar.
Pell bruna pintada
amb rajos de sol marcits,
em mires amb ulls
que recorden petons de vi negre,
rinxols de carbó
amb reflexos de pissarra
que dóna aquest gust sec
que em queda a la boca del cor
mentre deixo enrere el record perenne
del teu somriure multilingüe,
a la vora compartida de l’altre enamorat.
Somnis d’un dinar improvisat
que el destí ens va unir
per deixar-nos anar lluny,
ben lluny del racó del món
on vàrem néixer a l’amor, silent,
de mirades eternes
que seran el nostre tresor,
sota un bosc d’alzines,
amb passadissos de falagueres,
tot un món
que ja no hi serà més enllà dels records.
