Bull l’escuma verge

Bull l’escuma verge
crepitant bombolles de mar
oxigenat
i piquen com elixir
d’eterna joventut
en el teu cos nu decadent,
de temps madurs,
de petons ancorats
als plecs de la pell,
testimonis muts
de tants records,
que semblen reflectits
en cada gota de mar
dipositada
sobre la bruna epidermis
com part d’un immens mosaic
que des de lluny
m’evoca un tardà oblit.

http://desdeminoray.blogspot.com/2011/04/caliz-inmaduro.html

Com un pigall orfe de temor

Com un pigall orfe de temor
et guio camí de mil lluentors
que fereixen
i que destrien destins
de dies pretèrits.
Ferits a cada pas,
a cada mot,
a cada silenci,
de vegades la llum
ens endureix la ferida,
a cops la fa sagnar,
i com nafres a la pell
queden els records
d’adéus histèrics,
d’adéus callats i eterns,
d’adéus curts com la pluja
d’una tarda de primavera,
d’adéus sempre recordats
com el primer petó.
Tot un plegat de llums
que passen pel costat
fins que finalitzi la pròpia llum,
deixant orfe l’enginy,
el mot i el record
que tant cops
han trobat en tu musa final.

http://desdeminoray.blogspot.com/2011/04/ocaso.html

Secs queden els pètals

Secs queden els pètals
per terra del darrer ram
que et vaig regalar.
Tiges marcides,
flors arrugades
en la vellesa de l’oblit.
Llueix tant sols el llaç,
vestit deslluït
d’uns jorns estimats.
Regal contingut
d’uns deus efímers
amb folre de setí
per on rellisquen
poc a poc els darrers records,
i on guardo entre els seus plecs
pinzellades dels somnis incomplerts
entrefilets enganxats
al voraviu de la pell
arran del cor adolorit.
Al fons queden batent
al plaer del vent
els porticons del finestral
des d’on ens varem acomiadar.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/04/lo-vivido-lo-amado.html

Cada vegada sóc més

Cada vegada sóc més
com aquell batent
que el vent fa picar a la paret,
repetint eternament
la lletania variant
per la força
d’un vent incansable,
cada cop,
cada interval,
seguint com l’antic heroi
el seu càstig sense descans.
A cada cop un prec
i amb cada prec un record,
cada record el seu petó
i amb el petó la fragància
del seu cos feta habitació.
Segueixo mirant
més enllà del porticó
del finestral,
fito pel camí on vaig
perdre l’esperança
del seu retorn,
amb la galivança
que torni amb el mot adéu
trencat en mil bocins.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/04/tan-solo.html

Orfe queda el mot

Orfe queda el mot
quan la veu s’emmudeix
i mor el poeta deixant inert
el cos que coneixíem,
més enllà de tot,
més enllà del dolor,
sonen per dins
els versos inabastables
de l’amic absent.
Ressonen
amb la cadència compassada
de llàgrimes caient,
el record de poemes conversats
amb ressò passat
de rialles i gestos de complicitat.
Orfe es queda el mot
quan la veu tremola
i ennuegant-se,
sospira per sortir lleugera
del pou d’una gola tremolosa.
Seran ara ja vells els versos
que tornaran de la memòria,
entrelligats amb els records
de les filigranes fetes poemes,
ja mai més
serà el silenci còmplice
de les nits de lluna
feta de gallons argentats.
Em dius mirant-me,
si mor el poeta
i jo llagrimejant
de sentiment
moc el cap com un pèndol
i nego aïrat,
l’home es mort,
el poeta... etern.

http://elhumociegamisojos.blogspot.com/2011/04/hasta-siempre-zuni.html

S’ha mort l’amor quan la mar em crida

S’ha mort l’amor quan la mar em crida.
Bressolen llàgrimes caient les ones festives.
Degoten en tinta de versos morint,
els mots que clamo des del cor ferit.
Pinta la foscor l’horitzó pròxim,
més enllà de l’albada qui sap que s’hi albira.
Em dius adéu d’espatlles i ben fluix,
sanglota el comiat paraules perdudes,
s’escolen els anys de petons i somnis.
Calla l’amant el silenci d’esposa.
Calla l’amic el silenci d’amant.
Calla el poeta el silenci d’amiga.
Avui han mort l’amor
quan la mar em crida.

Em promets petons dolços

Em promets petons dolços
acabats de fer,
reptant els braços poc a poc
al voltant del meu cos,
pas a pas caminant
de la mà amb pas de sol,
poc a poc.
A ritme de bolero embolcallats
l’un al costat de l’altre.
T’ofereixo
a pas de tango trencador
la passió que explota a cada bes,
allargant el braç
per atrapar-te el cor,
prement-te ben fort el cos,
suar tant a prop
per dubtar de qui és la suor.
Tancar els ulls
i estimar més allà d’un demà
que serà un adéu cantat.
Viure per veure’t
en els records que ens fan viure
per a reviure un amor estancat,
tancat en l’esgotament
de silencis que fan molt de mal.
Petons robats a cada giravolt,
petons retrobats
en portals de mala mort.
Potser si que no ballem compassats,
però tant em fa si ens estimem.