i sempre trobes un lloc
on mai hi havies posat el peu.
Mires el cel mil cops cada nit,
i sempre trobes un estel diferent
en aquell lloc.
Neteges cada cap de setmana el jardí,
et saps cada racó de memòria,
i sempre trobes una flor nova
en el pitjor racó.
Llegeixes cada nit els meus versos,
ja te’ls saps millor que jo,
i sempre et sorprèn
un vers llegit de nou.
Repetim les repeticions,
cada dia nou és copia
del que va passar,
però en tots un floc els fa diferents,
i en cada mort com fènix renaixem,
com les flors tancades
que s’obren al nou sol,
ens obrim constantment
al nou so,
als nous versos,
al tacte nou,
a la mirada
que de nou ens fa anar endavant.
http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/03/latido.html
deia el poeta:
ResponElimina‘caminante no hay camino se hace camino al andar’
les passes dels meus peus
saben bé la inèrcia d’aquest trepitjar
neixen tot seguint el cercle...
al matí la llum de l’albada es desperta
i du amb ella l’espurna d’una esperança:
... potser avui sigui distint
el jorn porta en sí el neguit i les presses
de vegades tant atapeïdes que no em deixa ni descobrir
el món que també desperta en aquest meu camí
a la fi...
recorregut repetit
passes ordenades
en la xarxa dels nostres afers
i a poc a poc
sense adornar-nos
la llum retorna al seu cau
per amagar-se silenciosament
es el capvespre qui ens ofereix l’abraçada
amb la mudesa de la nit
cova d’angúnies
o llac de somnis
tant se val...
si es per retrobar-me a mi