i et se trist el cor
mentre ignot
no descobreix
la llar del desigs,
allí on l’escalfor
és flama
i la flama passió.
Et creus erma
i veus estèril
el temps de la cerca,
l’instant abans
de l’oblit,
el pas aletargat
vers uns sentits
embotats,
nuls per insistir
i si més no,
hi són
treballant
en el retorn dels mots,
dels sons,
de la llum,
d’aquella pell flonja
que endevines
destriant els records
que la mantenen viva,
i tu encara la creus morta,
com la terra erma
del teu passat,
com els camps salobres
d’un altre cid desterrat
de la terra
dels seus sentiments.
http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/02/yermos.html
la terra és llunyana
ResponEliminacreixen les arrels
en la fondària
de la seva foscor
una difosa línia de blaus és l’horitzó
com a fons d’un teatre
que algú anomenà ‘vida’
la tristor no és més
que la fredor dels adéus
uns adéus que tal vegada
mai foren arribada
fulles engroguides els records
que cauen plàcidament
sota la pluja
d’una tardor qualsevol
com una engruna
és l’escalf de l’alè
que segueix bategant
endins, molt endins
d’una ànima
que malgrat tot
sempre retorna...