Jo era l’aire

Jo era l’aire
que jugava
amb les branques
i et saludava.
Jo era el flaire
que et feia recordar
el romer del meu vestit
amb regust
de petó perdut
galta avall
fins arribar
al llavi impacient.
Jo era el so
dels infants cridaners
recordant-te gronxant
el nostre futur
que no va ser.
Jo seia al banc
tapant els mots
que inconscients
varem fer
per sempre present
de tresors amagats
que mai es van acabar
d’esborrar.
Jo vaig escoltar
els crits silents
repetint el meu nom
des de dins
del cor ferit
però no oblidat.
Et semblarà mentida,
si, també a tu,
aquell dia
et premien ferms
uns braços d’aire,
encara fràgil
com llavors em volies.
No li diguis a ningú,
jo hi sóc cada dia.

http://elblogdelauracaro.blogspot.com/2011/02/recuerdos.html

Desgrana el temps

Desgrana el temps
la paret de pedres velles
i argamassa de ribets blancs
com els cabells
que hauríem d’haver tingut
si la negra s’hagués compadit,
desgrana com he dit
el mur del camí
de l’hort on infants
anàvem a jugar,
a descobrir tresors de pirates
enterrats en mig
de melons gegants
i síndries enormes
com el món.
S’ha apagat el ressò
d’aquella veu
que m’incitava
a transgredir els somnis
d’aquells anys tendres
trencant en bocins
les canyes i les pors
i esclatar entre aquelles selves
de verds viu
de tomateres i bajoqueres,
rialles que ja mai han tornar
a néixer en mi.
Va marxar aquells temps
pintat de terra i fang,
mossegant aubergins i massanes,
buscant caragols
que poc a poc deixaven
enrere el temps feliç
que varem compartir.
Pinten ja blancs els cabells
i fan joc amb la juntura
de les velles pedres
que el temps desgrana,
amb el gust àcid
de la magrana
en aquesta tardor
que corba pensaments i records,
records i versos,
versos i enyorances,
i grava en cada pedra
el ressò record de cada so
que ens vares regalar...

http://titeperalta.blogspot.com/2011/01/homenaje-mi-hermano.html

No sóc l’ona brava

No sóc l’ona brava
que lluita cos a cos
amb la roca emergent,
sóc tant sols l’aigua cansada
que amb safata d’escuma
et deixa els petons
de la mar salada
en els forats plens
d’altres gotes
mentre et netegen
de sorra la base forta
que s’enclava
en la platja endormiscada,
mentre, raigs de lluna blanca
et canten de matinada
versos amb so
de música suau d’onada
ballant amb cadència inacabada.
I mentrestant,
espero il•lusionat la resposta
a tants viatges
que tu roca ignota
em cobreixes amb ombra
de silent solitud.

http://arateva.blogspot.com/2011/02/cuando-soy-mar-quiero-ser-roca-y-tu.html

Duc penjat del coll

Duc penjat del coll
un pot fosc
ple de llavors
que el vent i la mar
m’han dut vora la llar.
Cada mot
que alci el vol
fins terra estranya
fos d’olivera bagot
i no es trobi sol
en estrenar entranya,
per florir tot l’any
amb renovat afany
defugint la soledat,
milions de nous mots
lluint en tots els brots
la paraula llibertat.

http://personatgesitinerants.blogspot.com/2011/02/brots.html

El meu camí ets tu

El meu camí ets tu
amb les teves corbes
i les teves costes,
les teves ombres
i les solanes
que cauen a plom.
Els amagatalls
entre els arbres
a la fresca del ramatge,
on descobrírem l’encant
dels amagatalls tabús
de la nostra innocència.
Esperant a sobre del cingle,
espadat de roques silents
que a la posta de sol,
baixés lentament la llum
dels teus ulls
vers el punt de l’horitzó
on creixia l’ombra
de l’esperança
i es refermava
la foscor del dubte.
Amania aquell temps perdut
amb el batec
d’un cor enamorat
sabent sens dubte
que em deies la veritat,
més com sempre tement
el fat advers
que sempre ens acompanya.
Buidaràs el món
de lletres sabent
que elles són
el meu aliment,
i em deixaràs exànime
de veu i de jorns
fins que cercat
pels teus petons
recobri la vida
ferida
que fins aleshores
m’havia mancat.

http://jaque-a-la-reina.blogspot.com/2011/02/e-sperare-darrere-el-temps-el-llum.html

Vull deixar sobre el llenç

Vull deixar sobre el llenç
de la teva pell
pintant amb el teus dels dits
els colors que m’has ofert:
El verd
per aquells somnis tardans
quan la lluna ve a veurem.
El groc
per les carícies
a mig mati sota l’ull vigilant
del sol ben amanit.
El roig
per a jocs de paraules
clares i rases
on la llengua
és tant sols nostra.
El blau
per als instants
de repòs
jugant entre cotons
per sobre les catifes
dels nostres cossos.
El negre
per fer-nos foscor
l’un dins de l’altre,
fonent-se entre la resta
de colors i fer-ne un ventall
que refresqui les hores tardanes
de silencis i versos acaronats.

Són els meus dits
aprenents de pintor
que juguen insaciables
a aprendre combinar
els colors pintant eternament
el meu amor en un mateix retrat,
retrat d’un sentiment
absent per la teva part.

http://arateva.blogspot.com/2011/01/mi-piel-es-un-lienzo-en-espera.html

Plego de nou la saba

Plego de nou la saba
que se t’escapa
i fa de mi nova vida,
clou la nit efímera
de la solitud
quan veig el primer raig
de llum sortint del teus ulls
i em se de nou
entre els mortals,
favorit de la deessa.
Vetllo les armes
de les paraules
dins el si del meu cos
per lloar amb mots
la seva ombra i enaltir
que sóc jo el seu cavaller
amb la delicadesa dels versos
que em fan viure per ella,
esperant el nèctar dels seus ulls,
la dolçor dels llavis,
l’escalfor del tacte,
tement la fredor del silenci.
Postrat de genolls,
vetllant les meves armes
de paper i tinta,
davant l’altar del seu cos,
finat el temps de l’espera,
ja només queda l’esperança
de la recompensa.

http://desdeminoray.blogspot.com/2011/02/vuelvo-ser-el-que-soy.html

I jo em plego als teus

I jo em plego als teus,
allí on vaig encetar
a endevinar la vida,
on mestra m’ensenyares
el gust dels teus llavis,
no gaire lluny
d’on els braus endevinaven
el minut de glòria
abans de la mort,
com jo jugant
a amant inexpert
corria cap el drap verd
dels teus ulls,
per morir una mica més avall
al tacte suau,
al gust fresc de la teva pell,
com la flor
que duc enganxada
ben a prop del cor.

http://logosjuris.blogspot.com/2011/02/eres.html

La mirada freda del mirall

La mirada freda del mirall
em retorna la soledat grisa
de cada dia,
el marciment d’una pell
que sense viure
ha vist passar la vida
deixant crostats uns colors
a bocins descolorits,
a bocins absents,
plegant-se a un destí
que a onades
ve trist i desvalgut
entaforant en cada arruga
com una llavor esperançadora
una il•lusió no acomplerta,
un adéu cada vegada més real,
un petó cada cop més record,
una carícia ja només passat.
Una mirada
que retorna al món real del no rés,
a la flassada freda
deixada de qualsevol manera
damunt un llit refugi temporal
de somnis d’infant
en cos de vell xaruc i rondinaire.
Em retorna l’espill
el jo que no vull,
el jo que sóc,
el jo que sempre...

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/02/regreso.html

Deixat en el voral

Deixat en el voral
d’una vida
que em semblava meva,
rebo amb onades
de freda mort
la constància
de la meva debilitat,
del deixar anar-se’n
amb la consciència
fosa del vestit de dolor
que m’oprimeix el cor
en les darreres palpitacions
cada cap més lentes
cada cop més separades entre si.
Me n’adono
que la nit
s’apropa caminant
de la mà
amb aquest dolor palpitant
que m’apareix
a glopades
mentre es clouen els ulls
en un intent
de fer-ho desaparèixer
tot a la vora,
de fer d’aquesta mort imminent
un dolç somni.
Escolto, si més no,
sento els crits de la gent
que no em deixa dormir,
que no entén la nuesa
que m’envolta,
la llibertat del que no es pot fer,
la costa avall
per on redolen els darrers instants
i els sempre presents records.
Deixat al voral
d’una vida
que em semblava meva,
me n’adono
que em retorna nova
la sang calenta,
la vida s’enceta de nou
a tall d’univers desconegut,
i llavors reconec de nou
el regust dels teus llavis
amanits amb el gust salobre
de les llàgrimes
que pinten camins
en la teva faç
i s’ajunten com no,
amb el pols passat
d’aquell jo mort abans.

http://desdeminoray.blogspot.com/2011/02/ahora-que-ya-he-muerto.html

S’amaga febrer

S’amaga febrer
sota llençol de boira
i matinada de gebra,
cansat camina
els pocs dies
de que disposa,
tan vell com jo,
tant jove com el traït cor.
M’apropa al març ferit
de records
amb embolcall de dolor,
del fill que et va partir,
caigut,
tocat de mort.
S’acaba l’any,
ja és a l’abast
el funest aniversari
caigut com un santcrist
en el darrer pas
del seu calvari,
pentina encara el seu somrís
les darreres pinzellades
i retorna amb encís
aquelles estones llargues
de temps compartit.
S’apropa un març
que ens va ferir,
deixant un núvol de perquès
que encara avui
no hem comprés.
Reneix un març
amb flors d’ametller
esclatant en la seva terra,
fruit que els lacrimals
en silenci van regar.
Encara en retrona
el crit de pare a la fosca sala
d’un tanatori a punt d’esclatar,
prement-me fort la mà...
perquè? Entre sanglots serens
i ulls ressecs.
Encara avui, amic Anton,
no t’he pogut contestar.

Em deixes amiga

Em deixes amiga
imatges de boira
on neixen somriures
amb vestits de somnis.
Closos els ulls
sento el so d’un brisa
que anhela ser tramuntana
i el tacte em pinta
escorça trencada
surant en la boirina
la pell de l’alzina
que de gran serà
alzina surera.
I a mi,
em deixes amiga
mirant com seus
en els núvols
dansant pel cel,
enamorada
d’una terra la teva,
que sedueix els viatgers,
prenyats de sentiments,
jo amiga
et veig des de terra
com l’àngel que ets.

http://ambullsdesargantana.blogspot.com/2011/01/com-un-angel.html

Et veig trista

Et veig trista
i et se trist el cor
mentre ignot
no descobreix
la llar del desigs,
allí on l’escalfor
és flama
i la flama passió.
Et creus erma
i veus estèril
el temps de la cerca,
l’instant abans
de l’oblit,
el pas aletargat
vers uns sentits
embotats,
nuls per insistir
i si més no,
hi són
treballant
en el retorn dels mots,
dels sons,
de la llum,
d’aquella pell flonja
que endevines
destriant els records
que la mantenen viva,
i tu encara la creus morta,
com la terra erma
del teu passat,
com els camps salobres
d’un altre cid desterrat
de la terra
dels seus sentiments.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/02/yermos.html