com una mar nua de sorra,
envoltat de por
a la vora del penya-segat,
carregat d’espatlles
amb murs de pedra,
ferit per les afilades arestes
on sagna primer la carn
i s’escapen després les ànimes
amb el darrer baf
de la vida que s’esmuny.
Duré blanques vestimentes
amerades de rosada
com mortalles enganxades
com una darrera pell
mirant des de dalt,
tot allò que se’n va,
tot allò que és perd.
http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2010/10/verticalidad.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada