i jo pobre de mi
li duc un rierol
que les porti al mar.
I cauen com una nova
armada invencible,
vaixells de mil colors,
com una pluja imaginada
per petits infants.
Foradades,
corbades,
verdes,
seques,
a mig podrir,
totes volen,
totes volen partir.
Algú els hi ha dit,
que a la fi,
quan l’aigua
es torna amb gust de sal,
quan la veuen ballar
en dansa d’ones,
quan la mar vol tornar,
veuran els meus ulls
a qui tant vaig estimar.
http://conunpieenelagua.blogspot.com/2010/10/otono.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada