I el mirall de la seva pell

I el mirall de la seva pell,
pintada amb infinitats
de gotes deixades a l’atzar
et tornen la imatge
del moment repetit constantment,
quan el mot cau lentament
en una seqüència compartida
i es torna gota en besar la seva pell.
No calen més mots,
no calen més silencis,
no cal fins i tot més raig de llum
que la que us surt per trobar-se
en un punt mig
cada cop més a prop,
cada cop més curt el seu camí.
Mentre el ventre rep com un bassal,
la pluja de mots,
ja fets gota a gota
i humitejar-se per a rebre’t
a la flonja llum de la matinada,
canviant ombres
per carícies
i sons per petons.

http://desdeminoray.blogspot.com/2010/09/ya-no-necesito-mas-verbo-que-un.html