Pot pintar-se el silenci

Pot pintar-se el silenci
amb l’udol del vent
i cobrir-me la rosada
la pell marcida
pels anys passats.
Podent trencar-se
els somriures
que m’envolten
de les seves cares
i esgolar-se les veus
amb el rugits de por
tenallats.
Pot ser que tot sigui cert
i enmig dels desvari
vagi naufragant,
enfonsant-me
en angoixes
d’oblits quotidians,
no importa si tinc
els fars dels teus ulls
mentre em vaig afonant
en la foscor final.

http://anchomar.blogspot.com/2010/08/puede-cantar-el-viento.html

Com més camino endavant

El meu agraïment a l'amic Anton

Com més camino endavant
més feixuc em sento mon viure...
I fins i tot el meu somriure
sembla que se m’està acabant.
Esquelles de ramat que s’amorria
quan pedra i gos volen aturar
jo em poso com boig a cridar
per qualsevol llop que m’arremetia,
el perill d’entrar
en pastura verinosa -
se’m queda l’ànima fosa
i no les puc aturar.
Senyalen els reclaus
el punt de son encontre.
Allí el sol es vol pondre,
es hora de tancar claus.
Quan aixequis la llosa
allí espera l’insurrecte
tot ben quiet i recte
apartat que li fas nosa,
per dispersar el verí
en ton caminar ingenu
bufa amb l’alè tot nu
que la picor no et desesperi.
Mira la pell del terra
com estarrufa l’herbam...
ja sols queda fulles d’agram
rossegades amb dents de serra
No atansis mans
que el card panical
pot fer-te molt de mal
tan si després com abans
vol clavar-te ses punxes
per aclaparar gola
sense deixar-n’hi una de sola
agafat en ses xarxes
i crit d’esglai llueixi.
Com entre els cabells reveixí.

http://rebaixes.blogspot.com/2010/09/com-mes-camino-endavant-foto-google.html

Entre avingudes de xiprers

Entre avingudes de xiprers
guardo el meu record
amb embolcall de dol,
negre tirant a cendrós
i qui sap si...
amb el temps,
gris clar com el cel
entelat del meus ulls.
Aquell que volgué ser
i ja mai seré,
o si foll imaginava algun cop
que podia haver estat,
va passar ja entre el camí senyorial
que el arbres li oferiren,
en un passeig sense retorn,
enterrat amb un passat que s’acaba.

http://lichazul.blogspot.com/2010/09/microtextos_03.html

Plora el cep la branca perduda

Plora el cep la branca perduda
i degota la saba que ja no serà most,
ni vi company d’hores mortes,
perdudes,
entre branquillons de fusta
on seure l’ànima dolguda.
Plora el cep la branca perduda
com jo l’amor esvaït entre altres braços
entre altres versos
i em diu el cor que també plora
com el cep per la mútua pèrdua,
la seva i la meva cadascuna tan dolguda.

Passegen carrer avall

Passegen carrer avall
galtejant al vent
les pors de l’adéu,
mentre fredament
es van pintant de vermell
les galtes ploroses
per un destí incert.
Amb la boca
de paper de vidre
i regust de fracàs,
no acaben d’empassar-se
que ja no hi és el llaç
que el va ajuntar.
Trenquen sense crits
uns records i un passat,
són ja retalls d’un nosaltres
que s’ha desfet
en dos pronoms personals,
cada cop més lluny,
cada cop més distants.

http://elblogdelauracaro.blogspot.com/2010/09/rupturas.html

I el mirall de la seva pell

I el mirall de la seva pell,
pintada amb infinitats
de gotes deixades a l’atzar
et tornen la imatge
del moment repetit constantment,
quan el mot cau lentament
en una seqüència compartida
i es torna gota en besar la seva pell.
No calen més mots,
no calen més silencis,
no cal fins i tot més raig de llum
que la que us surt per trobar-se
en un punt mig
cada cop més a prop,
cada cop més curt el seu camí.
Mentre el ventre rep com un bassal,
la pluja de mots,
ja fets gota a gota
i humitejar-se per a rebre’t
a la flonja llum de la matinada,
canviant ombres
per carícies
i sons per petons.

http://desdeminoray.blogspot.com/2010/09/ya-no-necesito-mas-verbo-que-un.html