Ara que el temps

Ara que el temps
pinta en el teu cos nu
llàgrimes de suor
i fuig el sol a amagar-se
rere les muntanyes dels teus pits,
venen les nines dels meus ulls
a esculpir-te en la memòria
dels records
com dues llunes bessones.
Jugaré al joc d’unir les gotes
una a una fins alliberar-les
baixant fins al melic del meu món.
Després lentament
començarà el sinuós moviment
com un incipient terratrèmol
on es mourà sota els efectes
de les carícies fins esclatar
com un volca
ple de sentiments i de plaer,
caient els cabells,
curosos,
sota l’espatlla ara despullada,
que un dia em va enamorar.
Repetim de nou,
l’acte d’amor,
fins que no surti la lluna de veritat
i vulgui compartir-nos
entrant pel finestral obert
del petit balcó que dóna al riu,
argentat avui, mirall dels teus ulls.

http://poemasrecopiladosdemaria.blogspot.com/2010/07/latidos-que-gritan.html