Clavat al darrer cantó
de la darrera paret,
de l’últim carrer,
del perdut poble,
penja un fanal inert,
que cada nit
encén la petita llum
de la gastada bombeta,
serà l’espurna
que en tornar veurà
la meva fal•lera,
l’amor perdut
que em tornarà
a la vellesa,
l’amor perdut,
que em va deixar
en aquesta terra.
Si torna de nit,
serà l’espurna primera,
després, si em vol trobar,
seré com sempre
a la següent
porta cantonera.
http://rebaixes.blogspot.com/
Em fa pena el fanal...
ResponEliminaMira como ha acabat.