Em rosega la por de l’efímer

Em rosega la por de l’efímer,
i del seu fill l’oblit.
D’aquestes passes meves
que es perden
sense deixar cap petjada perenne
ni ser referència
per a altres peus
en el seu caminar.
D’aquests versos meus
escrits en un aire
que no es respira,
caient paraules i lletres
sense ser etèries
per camins
on mai trepitjaran altres peus,
que peus desconeguts.
Em se finit
i conec ja els primers símptomes
que fan cert aquest saber.
No pregunto on són els fruits
dels meus oblits
ni del meu passat,
el dubte és,
on aniran els futurs passos
que donarà el meu equívoc ser.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2010/03/miedo.html