es mou la sorra de l’oblit
en aquest desert de paraules
que s’engoleixen
com els sentiments ferits.
Com els somnis
que s’adormen en l’esperança
de les paraules noves
que no arriben mai,
o si més no,
es fonen en una foscor absoluta
només néixer.
Es mort tant lentament,
com deixen de florir les flors
dels teus mots
que ja no m’arriben,
els prats allí on enjogassades
les nostres rimes feien
de cada encontre una festa,
i cada trobada es fonia
amb la llum de l’albada
regades les paraules amb gotes
de fresca rosada.
Ara desert de silencis,
em deixes repetint
cada cop més sol
els mots en un imaginari retorn
i escoltant el seu so immers
en un silenci intern.
http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2010/03/movedizas.html
Que trista la soletat quan un es sent sol... i no troba el retorn a l'alegria per que li falta el qui li establia el mirall del seu somriure...
ResponEliminaVersaire que et commous, vol d'ocell que ja no retorna, per que el ni l'han follat i sols la fredor de les canyes recorda el lloc de bells encontres, d'estimats moments...Anton
No sé qué comentar perquè deixes sense paraules, te les quedes totes tu. Però que sàpigues que m'agraden molt, totes.
ResponElimina